Qrim Qatalà 88

Deterioració ans desolació als Sassos d’en Resolis


“Sense resolis, desoli’s” – deia l’anunci de la marca de vinet que prenia l’home qui amb la copeta cap per avall i ni gota que en ragés tot desconsolat seia al racó. Sargit d’ascles, apedaçat de crostes i esquinçalls, el panell mig estripat, escalabornat i galdós trametia tètrics gemecs d’ara em trenc ara no em trenc tot al voltat de l’inici del camp adés florent que quan em volia allunyar de les vanitats encetava caminant tot esperançat.

Avui m’he dit – ja no passaré mai més pel sas abans tan verd i clar, fresc, pastoral, i ara tot aturat per absurds murs aixecats pertot arreu, molt mal fets, amb pedrotes amuntegades i teles metàl·liques que amb prou feines les serven perquè no s’estimbin pels rosts; aqueixes barreres maleïdes ombregen el terreny, n’aturen el corrent de llibertat i tota la vegetació doncs s’asseca i fa catúfols, i damunt i rere els murs hi ha sovint escopetaires amagats qui a tot el que veuen bellugar’s engeguen trets: i maten doncs o cusen d’impactes sense contemplacions tothom qui s’hi aventuri, porti banyes o no pas, sigui quadrúpede, bípede, alat, tant els fa. Hi ha pertot esquelets avials i més nous, d’eres abismals, i d’eres prehistòriques, i d’eres doncs recents, qui n’afloren entre els pedregars, car amb la vegetació morta i la foscor imperant, i els arbres pansits i podrits, les pedres i roques hi han crescudes sense impediment, i ho envaeixen tot, prats, tresqueres, marges, tucs, bancals.

On sou espígols, romanins, timons? Ferrovellaire tímid, ombrívolament brescant entra la ferralla on s’ha tornada tanta de maquinària industrial, és a dir, mortífera, bèl·lica, amb la falcilla ja no herboritz gens; tot el que roman per a collir és de metall, invent verinós.

Dominadrius, les trementinaires, llurs farcells i cistells encara penjats a l’esquena, i els pegots de resines flairoses sordament estavellant-se’ls-hi, m’havien entrat a la barraca. Ah, enyor! M’hi trobaven encara nu, buidant amb la sàssola el cossi d’aigua bruta on m’acabava de banyar tornant de fer péixer el puçós ramat. Amb deliciós instint adquisitiu, ho fan trontollar tot; segueix un col·loqui abjecte; les robustes fan morros, mouen bronquina; volen l’àpoca del satèl·lit que diuen que he trobat; diuen que no és meu, que l’adquiria fal·laçment, i que sóc doncs molt mal subjecte, que no l’he pagat pas a ningú; que si algú el pagava amb anys de recórrer profitosament i curosa muntanyes eren elles.

No ens havíem entès. No m’havia trobat cap satèl·lit amb secrets militars. M’havia trobat a tot estirar l’encenedor d’un senyoret; els el donava; era pornogràfic: duia la imatge d’una dona despullada qui, si fèieu flamejar l’enginy, s’embotia un objecte fàl·lic entre cuixes. Allò les enrojolava; se’m llençaven al capdavall sobre. Truita de cossos. Una em tracta de magarrufa, una altra de marranxó, la tercera de marrofí. Ah, enyor, sant tornem-hi.

Mes ara? Ara no hi ha ni arbres ni ramats als Sassos d’en Resolis. Som en camp, llas, de guerra. Tot hi és mort, o, si mai cuejant (amb prou feines), tot cuirassat i monstruós, massa feixuc, amb intencions d’heure’t sencer o a trossos, i fer-se’n cap àpat, o enviar’t al cel oclús en forma de fum.


~0~0~


en ídola i dòlars ídol hi dol


han desnonada la dona: de la cangrí a la garjola
(estàtua de bronze que en el foc et fons)

no pujaré mai més a les seues oficines
amb amatents dansaires i secretàries nues

al carrer doncs i tot el que ara tinc em cap a la butxaca
tot prim, tot ossos, amb els genolls de gripau trenc nous
i, sense mans, amb els genolls, esclovellades me les duc a la gola
sempre faig blanc al fitó on de deler la ferramenta trem

gos negre apareix, sos queixals se’m claven al coll

trivialitat de la ubiqua crueltat natural
això feia més mal perquè ho sentia a la pell del cos
no pas amb el sentiment, amb els ulls del qual
veia, amb el pas dels anys, caps qui roden part de terra
cossos menjats, formes gastades, infants trobats

amb les tisores d’esporgar veig qui talla mamelles

de debò cap sorpresa tret l’insult de l’instant.


~0~0~


Qualque jorn se us estronca l’aixeta


Si atures l’aixeta dels esdeveniments s’atura tot

S’aturen en sec els corredors a la virolada correguda d’automòbils

El reguitzell de cardaires qui pujant i baixant els esglaons se’t cardaven la dona

Els gossos negres qui s’entrecreuarien com cruïlles
o crosses o croies creus d’angoixat no poder fugir
altre que per sempre pus encreuat o en escruix esquena-trencat

Els fragments de bitllets de banc faceciosament fragmentats
i en joli mesos per mans insidioses i burletes
i que tot d’una s’aturen a mig cel
entre els gratacels d’on des dels terrats no plovien
damunt els caps i les cobejoses mans dels sobtadament glaçats
assistents a l’ara silent i fins ara molt cridanera correguda

Els símptomes s’aturen d’espetec de cada gam ni malura

I els ominosos mecànics sacseig de la crisàlide escondida al cau sotà
de cap biga que sosté les esglaonades on ningú no xiscla
ni es capté com un animal sense seny

L’aixeta dels esdeveniments era en un raconet encara més inconspicu
que no el de la crisàlide afollada
era gairebé ran de terra
en fosc recambró
entre llims de brutícia
on d’estranquis hom hi anava sovint a pixar
i pitjor.


~0~0~


Fugint les fumigacions


He fugit d’on fumigaven els gossos per a treure’ls la llet

Les pudors sempre em trameten a tres quarts de quinze

Com en acabat no trobava cap amic enlloc
i sobre s’havia posat a ploure
m’he ficat a una casa on s’esqueia que hi pintaven

No pas que em faci gens de gràcia respirar pintures
mes per a agrair-los mentalment que em donessin aixopluc
m’he posat a ajudar bo i llevant objectes de les parets
com ara quadres i claus perquè en acabat
pintors i pintores sense taps hi pintessin millor

Quan portava un mirall dins una cambra ja pintada
esdevinguda dels mals endreços mentre pintaven les altres
he vist que dins el mirall darrere meu
una dona mig nua em somreia jaguda a un matalàs

Devia ésser una de les pintores qui es reposava

A la vora me li he jagut i en luxurioses abraçada
sexualment hi jugàvem

Guaitant per la finestra me n’adonava que la pluja ja no hi queia

Mentre davallava les escales fugint de les pintures
una altra bella dona en pujava

Ens hem somrigut despenent ambdós un cert grau de complicitat
“endevines d’on vinc com endevín on vas”

Com li hauria xuclada la perfumada llet
si no fos que d’on vinc ja en venia tot munyit!


~0~0~


Amb mans llefiscoses


Per quins conductes emuntoris ni emissaris
aqueixa pastosa gentota al palauot de les oficines administratives
on ve a sestejar-hi l’antic maldestre president
de qui ningú no en fa cap cas sinó amb menyspreu
m’empelten amb llurs sucs desmenjats?

Tot el que en tocava (mànecs cadires paperots
columnes rellotges poms...
o potser eren els fastigosos efluvis ambients
d’untats diputats repapiejaires
i de calapetenques infermeres repatànies
uns i altres amb llurs fètids regalims de crims i embuts...)
al cap i a la fi tant se val el que hi toqués o no hi toqués
tot em lleixava bascoses llepies d’enganxifaó...

He hagut de fugir disgustat abans no fos l’hora
que em fessin cap cas
i m’he perdut per galeries amb botigues...

Quatre noietes lletjotes em passaven davant
la de la dreta cantava i en sabia força
en romania un instant oblidós encantat
llavors esdeveníem heteròdroms
desapareixien a cap botiga
i m’he ficat al magatzem de queviures
on em volia comprar l’esmorzar

Tots els objectes que hi són
(fruits pans formatges rajoletes beuratges)
em taquen les mans encara més...

Me’n vaig al carrer sense haver comprat res
i em perdré llavors pel desert parc dels infants:
tot hi és repulsivament vescós
les escaguitxoses pilotetes de goma i les joguines
les baranes i els aparells de joc...

En fugiré també amb l’angúnia que m’ennuega
fins que al camp ermós de la vora del parc
o en tot cas no gaire lluny
entre els escorpins i els coleòpters orbs
a l’argila lleugera d’un forat pouant-hi i refregant-m’hi
finalment sé netejar’m les mans

Soliu només on la brutícia de la carrinclona civilització
no t’empesta pots estar-t’hi de debò
no pas del tot infectat.

Tanmateix instant efímer d’il·lusió
abans no t’enfonsis
d’arnès de tantes de closques adventícies carregat
cràter avall de la darrera figa.


~0~0~


Carn!


De bon matí la dona m’ha fet aixecar cuita-corrents, som-hi, afanya’t, que hem d’agafar l’avió per a anar veure ma mare.

Sense gairebé ni temps per a les pausades ablucions transcendentals ni menys per a la contemplativa evacuació matinal, ja amb maldecap, doncs, i tot neguitós, i amb una por escanyadora d’agafar l’avionot, en taxi esventat, en mitja hora que ja hi som, a JFK International. Ha arreglat amb perfecta experiència i traça tot aquell enrenou de passaports i permisos i bitllets, i s’escau que en acabat encara tenim tres quarts d’hora. Em duu al restaurant més car de l’aeroport. Ens asseiem a una taula, després d’haver saludat un mec qui ja s’hi troba. La dona demana molta de carn per a esmorzar i un xop gros de cervesota amarga.

Tantost li duien la vianda, s’ha ficat a menjar-n’hi de valent. Quan és al segon bocinot de carn, em demana si en vull gens, fent gest com si l’escarnufaire me n’empapussaria escandalosament.

–Quina audàcia fóra! – dic, sense saber si vull dir quina audàcia no fóra, jo que no en menj mai, que em permetés justament avui, amb la por al cos i la caca afetgegada als budells constipats, de menjar carnota... o quina audàcia ja no és, de menjar tanta de carn tota sagnant, tot just passada per la paella, i aitan de bon matí, només per a esmorzar.

En tot cas, la dona respon: –No és una audàcia; és un bistec!

L’enginyosa facècia fa esclafir el soci groller assegut a la mateixa taula.

–Si em voldríeu donar qualque caler perquè em compri qualsevol coseta per a esmorzar jo també? – que li deman a la dona tan humilment com puc.

–Au, mes en deu minuts et vull tornar a veure ací – em diu, bo i lliurant-me un dòlar.

L’home de la taula, amb això, se’n riu com un bajà, encara més fort que no abans.

–Prou ho sé, escolteu, sóc plerofòric banyut – li vull dir, al qui tant se me’n fot, per banyut i dominat – estalvieu-vos-m’ho, ca? Poc em calen més assegurances, ni em cal cap altre convenciment; n’estic totalment convençut; si sabéssiu, carallot, les vegadotes que l’hi veig, cardant al llit de la voreta, mentre puig les escales, arrupidet, sense fer cap sorollet, no fos cas que els esglaiés, com lladre datpelcul i en acabat atupat ferotgement.

Mes és clar que re no dic. Me’n vaig amb el meu bitlletet per barret a veure què trobaré per a dur-me al pap. Hum, un dòlar per a esmorzar. No n’hi ha pas prou ni pensaments en cap de les botigotes de l’aeroport. Per això m’he vessat, caminant-caminant, parant compte que cap vehicle no m’aixafés, cap als barris de la vora. Car tot el que hi havia prop l’aeroport semblava exuberantment fora del meu pressupost. Sense haver menjat res, pensant que hi hauria fontetes d’aigua, m’he ficat llavors a un palau monumental. Hi feien una exposició literària d’alta categoria. N’havien acabat d’obrir les portes i l’edifici ja era ple de gent molt interessada en el que hi havia. Em sembla que tractava dels escriptors qui havien feta referència a la badia del Húdson, tant els clàssics qui mai n’enraonaren encara que només fos d’esquitllèbit en llurs obres immortals, com els historiadors i d’altra patuleia menor qui de qualsevol text d’altri, i com més llunyà millor, en treuen estella.

Els savis organitzadors han enllardonat el públic amb artistets, actorets i actriuetes, no pas mudats, ans amb vestits no gens conspicus, qui hi reciten bocins molt coneguts dels clàssics... i me’ls sé tots, car no pas per no re sóc literat, i de seguida m’he ensumat que els artistets hi són doncs per a ficar-hi ambient; es passegen amb un llibret antic a les mans, i es barregen entre els boldrons, i posseïts, il·luminats, infusos, vull dir, inspirats, rapsoditzen ardentment... mes hi ha pler de pallussos qui, sobtats, diuen, –perdó? m’ho diu a mi? mani? eh? – i els (per a avui si més no) professionals tanmateix continuen de recitar, exalçats en un món superior, fins que els turistes els prenen per boigs i fan llur camí, el més sovint prou divertits, enjogassats, animats per la vigoria del verb, o per les entonacions efervescents, ei, o pel que sigui, vós.

M’he atansat a una de les taulasses on hi ha reproduccions de primeres edicions d’obres majors referides, com dic, a la badia i encontorns. N’hi ha del segle setze fins al present. La gent hi pot remenar tant com vulguin, i àdhuc hi ha un cartellet on hi diu que tothom, inclosos infantons, poden endur-se’n de franc un exemplar! Quina sort! El meu és de poemes metafísics molt tancats. Això és millor que no cap esmorzar, i encara em desaré el dolaret senceret!

De tant en tant, entre els enfeinats remenaires, hi sent enraonar en català. Ah, llavors, glòria, com m’hi atans sense fer-me remarcar gens, i em lleix endur pels sorollets de llengua més eufònics ni entenedors ni harmònics ni melodiosos del món! Sobretot quan el parlen, més purament, la canalleta! Illes de català: valhal·les en cels de perfecció! Hi romanc embadalit; quina delícia; qualsevol qui em veiés, em diria de tocat del bolet, amb aquella careta de pàmfil que dec fer! Allí romanc, excels, sense dir re, fent-me el distret, o l’interessat per quelcom o altre. I ningú no endevinarà mai que sóc català, tot i que a l’ànima més íntima tot el diàleg que em duc amb mi mateix no tingui altra manera (i perfecta) de dir. Car la dona no em permet de tastar mai més aquest fruit prohibit. Idioma destructor de l’ordre de l’univers, en va dir una vegada. Llengua dels maleïts revolucionaris qui comploten per al götterdämmerung. Llengua verinosa, doncs, alteradora de tota felicitat ni estabilitat, com la del metge foll qui mai no menteix, i doncs qui tothom tem i fuig. L’assidu metge qui visita de cop-descuit els despreocupats estiuejants gitats entre fiters, ombrel·les, nueses i licors, i els diagnostica sense miraments i a la babalà les esborronadores veritats: crancs als budells, cuques a la pell (fístules, furóncols, fissures... flocs, focs, flors d’infecció), sang corrompuda, cor fet malbé, paràsits als bessons, podrimener a la matriu, cervell en fosos grumolls mal bullits, dolor terrible, mort imminent! Tots se n’esquitllen com si fos qualque dimoni qui els enforqués ni afitorés encontinent cap a l’infern, i pretenen en tot cas que, si ha dit re, tot el que ha dit són noms de metge que ningú no entén, quan en realitat els ha dit, i ben clar: necrosis, crancs, cors cardats, sangs i nervis corroïts, ossos podrits, pells envaïdes de penetrants fetors mefítiques, de brians i inguaribles nafres, de fractals i efervescents volcans de putrefacció... per molt que ho volguéssiu amagar! Ai malastrucs, podeu negar-ho tant com vulgueu i tanmateix la seua realitat us garfirà la balba carota! I així mateix, doncs... com la mateixa veritat indeturable... transformada en tigressa afamegada... qui mai tampoc aturarà el català? Llengua de la natura! De la cruel, i alhora equilibrada, natura. Només cal parar l’orella. El gaig quan canta, fins i tot els gaigs estrangers com els d’ací on som, diu, en català ben clar: “gaaaaaig!” I el llamp fa “llaaammpppp!” quan es manifesta i cau, i el tro fa “trrroooooo...!”, i l’aigua que l’embornal s’empassa i glopeja fa “glop, glop, glop...”

Reïra tanmateix que tot d’una algú m’ha tret del núvol; la visió paradisíaca me la xemicaven amb un cop de colze als pitets, i dient ui he aixecats els ulls, i se m’han estavellats amb terrabastall rai contra el rellotge majestuós qui colca el carcanyol, o com qui diu entre columnes. L’avió se’n va a les vuit vint-i-set i ja són les vuit vint-i-cinc, i sóc, codonys, d’allò més llunyot!

Apa, doncs, corrent com ca empaitat pels apedregadors, ganyolant i cüard, amb la cua entre les cames, espantat i alhora excitat de l’aporrinament i pitjor l’atonyinament que em cauran, cridant que em lleixin passar si els plau, que faig tard, molt tard, esfereïdorament tard...! I, com deia, s’ha tornat a posar a tronar i ploure, i potser relliscaré. Per la vorera de rajoles esmerilades pel ruixat, l’amenaça de cap caiguda no pas que m’embasardeix gens. Em dic que, nafrat o il·lès, heroic faré cap just a darrer instant, ans l’aparell no sacsi les ales per a envolar-se i estavellar-se molt espectacularment.

I amb tots els mals que m’arribaran en tropell, no pas que rondinaré tampoc gens. Al contrari, com no fa gaire amb tots aquells qui jugaven a botxes i boligs i, cogitant-cogitant de poemàtiques aventures una mica masoquistes, me’ls vaig ficar enmig, fent-los malbé tot parament, i jo dient-los el greu que em sabia, cuguç qui só, i ells tanmateix tacó bestial que m’etziben; mastegot al nas i esclatellant-me, genolls als collonets i au, empròston rai, ço que si més no em permet d’amagar com estic, pobrissó, trempant! Car, ai, com pitjor em castiguen, la verguella més se m’embica! I, tot plegat, doncs, si n’ixc, d’empegueït! Amb el mocador mateix m’emborrossaré... com ara, que m’eixug cara i cabell tot entrant a l’aeroport.

Per enlloc no sé trobar la dona. Cert que ja són les vuit cinquanta-dos. A l’homenot de la taula, qui doncs s’escau d’encara ésser-hi, li deman: Perdoneu, sabeu què se n’ha fet, de la dona qui adés no fa gaire era asseguda en aquesta taula menjant lliures i lliures de carn cruota?

I el galifardeu aquell, fent passa-passes amb unes petites andròmines de vidre, m’innova, displicent. Oh, deu fer un quart d’hora vint minuts que, després de beure’s tres altres bocs, ha rebuda una trucada i, en acabat, l’he vista aixecar-se de pet i llavors, bellugant molt el cul, au, cap enllà, i la veies enfilant els esglaons, tentinejant, fent-se mal a cada pas, cops rai, els turmells als entornpeus, els hàl·luxs a les contrapetges, i cagant-se en algú, segurament en tu, amb cada cop que es fotia.

–Sabeu si l’avió cap a París fotia ja el camp?

–A mi que m’expliques.

Veig que l’energumen encara té un bocí d’entrepà abandonat al plat, i doncs me li assec davant, i em dic que si li don prou taba potser me’n convidarà.

–Se n’ha deguda anar tota sola; això rai, més a lloure hi serà, més lloc hi tindrà. Sabeu? És una dona qui es concep en termes geogràfics, geodèsics; es veu ella mateixa – i poc li’n manca raó – com a imponent casal. De tot el mas que domina, per a ella, és clar, es reserva la masia, i llavors en reparteix les dependències... les bordes, els trulls, les sagreres, safareigs, sitges i annexs, a les seues afeccions, sia familiars, sexuals, amicals, sia relacionades al món a l’engròs. Depèn dels graus de proximitat obtinguts a l’instant; hom es troba tot de sobte desnonat, o reduït a xibius i antres malfamats, o al contrari, promogut a estances versallesques, sense saber del tot per què, quina bona o mala tecla ha degut tocar sense adonar-se’n en aquell teclat peculiar que ella es fa raure al sensori, cavà?

L’home m’esguarda malfiat; no el vull embretolir més embretolit que ja no ve, potser millor que la lògica continuació de la història me la digui en privat i més fluixet.

Sí, doncs... als amants els adscriu les quadres amb els massa neguitosos estellons i guarans, els massa vigorosos llavorers. A fills i filles les flairoses cases als hortets. Per a sa mare i els druts de sa mare la cambra i el canfelip adients, i que he de netejar cada dia, i la cuina d’on, sense descans, no em puc bellugar!

Llavors hi ha... els soterranis per als esquelets, els garatges per als desvergonyits adeptes a les pitjors iniquitats societàries, ço és, els negociants, els mafiosos, els banquers. I hi ha l’annex emmatalassat per a la padrina folla. Les latrines per als esgarriats advocats de la llibertat... Per a d’altres parents i amics, les borges de pastoret, els amagatalls de caçador, les pèrgoles i emparrats, la barraca del jardiner, la torreta del vigilant, la cabana de bany, les cisternes de samarucs i perles, i sabaters i renocs, els mendraigs i recers per a borrasques, huracans i neus, els nius de pardals, els caus de serps, la caseta del gos, la gàbia del psítac. I per a convidats de més o menys categoria les residències, els predis, les pedreres, les feixes d’alfals o panís, la corralina, és clar, la soll, el galliner...

En fi... Tothom hi cap... I, si no hi caps, per poc que t’hi atansis, això rai, prou geomètrics, t’hi encasten nogensmenys. A mi, per tracte especial molt generós, l’indret escollit, a la llorda borda estreteta i sense porta on hi han els atuells sangosos del sanador, allà m’ha tocat, és clar, amb les horroroses eines pudents del diví fautor de crestons i capons, de bords i bous, de xisclons, de sèssils i apandres, de nucs, nics, nocs, orcs, anorcs, xorcs...!

–Me’n fot – diu ell – tant se val.

–Voleu que torni el vostre plat a la cuina? Dit i fet, som-hi?

–Encara no he acabat! I que sàpiga no ets el cambrer.

–La dona... També sap molt de política – on jo votaria sempre anarquista, és a dir, per al govern del poble pel poble i per al poble, ella sempre em fa votar pels jacobins més cargolats, és a dir, els feixistes, és a dir, pel govern dels rics, lladres, brutals i genocides contra el poble. Què hi farem, si sóc un merdetes! Sort que un vot, tot i que el meu es dignessin mai a comptar-lo, fet i fet mai no compta per a res! Així és el sistema, vull dir, l’enganyifa. No fa?

No em respon. No sé si es pensa que sóc un espia o un provocador, o vol fer-me pensar que és ell qui potser és de la secreta. En tot cas, qui se’n fiaria gaire? Amb els seus jocs de mans, el més normal és que sigui un altre lladregot. Part davall la taula, em duc la mà al butxacó on el meu dolaret hauria de raure, molt amativament ennierat, i hi prem fortet, tranquil·litzat, car encara hi parrupa, content. Ningú no me l’emblava, uf.

–I parlant de normal – li dic – el primer dels amants de la dona, just enllestides les esposalles, una setmaneta en acabat, amb prou feines, es veu que l’hi volia endollar part d’arrere, i ella se’n va excusar. –Sàpigues que el meu marit no hi té pas dret. I en Teodoric, millor, en Thierry, car així es deia l’amant (molt millor escriptor que no jo, tot sigui dit; com qui diu, rossinyol envers gaig, quant al cant), li va respondre: –C’est normal. La dona m’ho contava l’endemà, i jo tot satisfet, car em pensava que si ni els amants no hi podien anar, no m’havia pas de capficar a mai pretendre voler ficar-hi, darrere, tampoc re. Una preocupació de menys! Tret que tres o quatre mesos més endavant, comentant quelcom escaient en una pel·lícula que vèiem, vaig dir –hà, com el pobre Thierry, frustrat en els seus més ambiciosos esmerços ni esdernecs... –què dius, carallot, em retreu ella; li dic –allò que no li permeteu de ficar-vos-la (perdoneu!) part darrere... fa ella –pse! s’hi fica cada vegada; s’hi ha ficat des de la primera nit! I llavors comprenia, favot que sóc. En Thierry havia dit que era normal, però normal per a mi, de no poder-hi anar, normal per al cuguç, per al beta, per al sotmès i atupat. No pas per a ell!

L’homenot només esbossa un somriure, el seu bec aquilí té un rictus despectiu, els seus ulls de noctàmbul els entelen fins nictitants. Em sembla que no en trauré re, que vol que em mori de fam.

–Sabeu que mai no em duu enlloc? Només a casa sa mare, és clar, perquè hi prengui cura de la cuina i de la neteja mentre hi és. Al començament encara em duia a algun lloc. Mes un cop, devia fer dos mesos de casats, em va dur a una residència de rics, i hi vaig haver d’anar a cagar, tot i la vergonya que em fa d’anar als canfelips de la gent. Tret que allò era un luxe. Amb rajoletes i farbalans, llumenetes i ragets. Damunt les lleixes de vora la cagadora, tota una tirallonga de flascons amb (el que pensava que eren) perfums selectes (això m’imaginava, ja us dic, car eren flascons d’allò més xaronets i escollits, tot i que contenien, llas! lleixius i desinfectants d’allò més corrosius, per a amagar les fetors). Tant se val, furtiu, d’amagatotis, amb tremolins d’il·lusió, murri que sóc me’n vaig ruixar, aerosolar generosament el cul! Ah, el mal! Estiòmenes potingues! Sarcòfagues, sacrílegues! Se’m cruspien sés i mariot, ull del pany al baldufari, minúscules hosts endins, rosegadores, incessants, i de mantinent rostint-me i rostant-me el carpó! Han passats vint anys i encara tinc tot l’establiment culà encetat. Ara i sempre cagar és un martiri. Asseure’m mateix, malament rai. Sabeu què? Us don un dòlar per la resta de l’entrepà!

–Nothing doing, mate, and by the way, here’s your half, or should I say, your ninety nine per cent and and half!

Allò estroncava la pixera i la xerrera a qualsevol. Nerviosament m’estrebava el llavi jussà fins a dur-me’l passat la barbeta, com solc. El soci sospitós era un compendi de divergències. Reia per sota el nas i alhora frunzia les celles. Convulsivament em vaig tombar... i efectivament era la dona qui se’ns atansava salvatgement. Les lànguides sedes de les seues faldilletes se li arregussaven fins més amunt. I no porta mai calces, és clar, no fos cas que l’avinentesa es presentés on treure-se-les fos nosa. Per part meua, com dic, acolloniment instantani. Em vaig aixecar amb un bot d’esglai. L’homenot es petava de riure. Jo no sabia on fugir...

Ja m’havia preparat a rebre de valent, quan la dona s’asseu, esbufegant, fent veure que ens arriba d’allò més fatigada.

–He anul·lats els bitllets; tan bona clienta els sóc. Abans d’abordar, rebia un cop de fil (telefònic) de la mare. Estaràs content, la teua sogra i dos dels seus druts vénen a casa per a un mes. Ja saps quina te n’espera!

I ara ella reia, gloriosa, divina, satànica, també.

Emergia de la meua turpitud, vull dir, torpor (de la meua turpitud no n’eixiré mai, hom s’hi rabeja aitan delitosament!). Em vaig empassar tot el tur i la borra (i la saburra) entre els dejuns queixals i, subversiu, vaig afegir-me a les rialles. La incòngrua cerimònia descomponia les orquídies en pomet damunt la taula. Corrupte aviram sense ales, cloquejàvem anòmals, fragmentaris, perxats en aquelles cadires ranques. La dona i l’homenot flirtejaven i tot. Tant se val, tot era anècdota, ficció. La qüestió (allò principal) era que hom m’havia perdonat! Per això me’n reia, posseït, massa ric d’emocions, com un maleït pertorbat qui al cel sia encara, per molts i molts d’anys, beneït, carallot, marrucant, tot ruquet. I, de més a més, no em caldria volar! Qui voldria surar en carraca metàl·lica damunt els sòlids terrats on fa tant de bo d’estar-s’hi, i perdre’s com ocellot descervellat, tocat de l’ala, entre les desdenyables bromes, les decídues irrealitats, els emaciats, esvaïts, fenòmens, si, eunuc i eixalat, pot escatainar i escarotar, amb les ungles fermes entre miríades de grans, cucs, cuques, fullatges, llegendari, aventurer de corralet concret, de món electe, afí, fet a mesura d’un cor boniquet, amb potetes de milpeus, no anant mai gaire lluny, ensonyat, somiatruites, latent, decent, evocatiu, enyoradís, anhelós, acceleradament adelerat...

I un clatellot m’ha eixorivit.

–Som-hi, que tornem. Ja ens faràs el dinar.


~0~0~


Una altra bona de lliçó de psi-psi-psicologia


La meua mare quan era petit em posava nu cap per avall a la seua falda i em ficava amb el setrill un rajolí d’oli al forat del cul i m’hi embotia el dit i el feia entrar i sortir durant uns deu o quinze minuts que alfarrassava ella que era el que caldria de bell manxar-hi per a l’assoliment d’un eventual orgasme, de moment, per la meua edat, com dic, imaginari, fantasiós.

Ho feia, es veu, la reverida dona, perquè tenia un tirat espiritual, esotèric, molt poderós i sabia la força dels actes devots i així, amb fervent dedicació i pietós esmerç de feraç energia, m’etzibava manxades cul amunt cada vespre abans d’acotxar-me. No pas que volgués oferir-me, marrec emmarat i fofet, al servei diví o si més no al servei dels panxuts capellans sense escrúpols. Volia pus tost transformar-me en un molt acomplit marieta. Volia que de grandet fos un gran artista qui portés glòria a la pàtria, i de retop, és clar, a ella, la santa mare molt assíduament sacrificada.

Car tothom sap que no hi ha (ni hi ha hagut mai) cap gran artista que no sigui (ni fos) marieta.

Per dissort – o diguéssim, per defecte de càlcul – ma mare portava sempre unes ungles d’allò més llarguerudotes. Eren unes ungles codolenques, coriàcies, sempre pintades amb capes i capes de laques vermelles, d’un vermell viu, de sang de brau, de sang enèrgica i espessa, mascla. “Faldilletes, cul enlaire!” – cridava ma mare; i jo feia feblement i flèbil que no, embotzegant-me, pobrissó, tot arrupidet i marrit. Mes ella, imperant beata, sense romanços, espartana, olímpica; inflexible, disfressada de madama mort, el dit i l’ungla la dalla que tot ho ton. “Faldilletes, ho faig pel teu bé, prou ho saps!” I la dalla, doncs, al cul, mariot del resignat, sotmès buderol amunt, i au, patim-patam, patim-patam, a patir!

I és clar, som-hi, aquelles piròmanes urents unglotes cada nit burxant-me mariot amunt, com dic, encetant-me durant deu minuts o pus el torturat budellol culà, mes ai sofert martiri! Endurança inoïda, de molt estoic rèprobe, a l’inic turment!

Amb aquell error de forma, com qui diu, amb aquella lleugera manca d’exacta previsió, pobra dona, bones intencions rai, ara, el resultat a la biorxa; tot li eixia de corcoll. Vet ací el meu destí marrat; en tost de marieta i gran artista, condemnat a esdevenir com qui diu tot el contrari. Amb matisos, és clar, car mascle, rai, tot i que molt modest, mes artista, ai betzol, malament rai, no crec pas que gens, car, per poc artista que fos, qui es creu que mai escriuria cap carallotada com aquesta?


~0~0~