qrim xcv

q.q. XCV qrim 95


Mestre Micky Merda, de dispesa en dispesa


Mestre Micky Merda ja havia cremades sis o set ciutats de les grosses – Detroit, Xicago, Cincinnati, Cleveland... – fins que no vingué a parar a la nostra. Això ho vàrem descobrir després que el malparit hagués avergonyit molt maleïdament la mestressa. Es veu que dispesa on anava (ens n’assabentàrem a cops de telèfon entre dispesers); dispesa on feia cap, doncs, dispesa on tard o d’hora s’hi escunçava si fa no fa el mateix esgarrifós incident. Una de les senyoretes o senyores es trobava que, havent cagat, i havent en acabat feta rajar l’aigua del dipòsit perquè s’endugués la gran cagada, el canfelip (la tassa del canfelip) se sobreeixís immediatament i profusa. Quin daltabaix sempre, llavors, i quina immarcescible horror, vós!

De petit (crec que tenia uns vuit anys), doncs diguem-ne que accidentalment, a mestre Merdeta li va caure l’aneguet de goma de la banyera dins la comuna. El va treure mentre sa germana trucava molt insistentment i emprenyadora, com sempre, a la porta del canfelip, planyent-se que si hi cagava veta, que fotés el camp, que ella tenia molta de pressa, que ja li tocava a ella, caralls, i que sempre el mateix!

Mestre Micky duia esquírria i apujada rancúnia a la seua germana, tan presumida i ultracuidada amb els seus catorze anys; tan agressiva i superior que, de tant en tant, li etzibava qualsque carxots i tot. Mestre Micky Merdeta se’n pensà encontinent una de bona: va tornar a embotir l’aneguet groc de goma a la tassa, de fet l’afetgegà al forat de sota el llivell de l’aigua tant com pogué. Després obrí la porta del canfelip i eixí disculpant-se, tot cusquet i arrupidet, amb el caparró acotadet. L’acollonida disculpa li estalvià el mastegot que sa germanota li tenia amanit. La xiqueta es ficà al canfelip a fer-hi doncs la seua molt urgent feina del matí. Al cap d’uns deus minuts, els crits d’esglai, els crits estentoris, els crits esfereïts! Tothom a córrer-hi. Pare i mare abandonaven amb el cor a la boca l’esmorzar i, empenyent fort, badaven la porta... La germana nedava, com aquell qui diu, en merda.

Mestre Micky trobà que allò era un tast del paradís dels infeliços capellans. Meravellós, opim, idoni, allò... allò induïa una pau interior delitosa d’allò pus. Naturalment, ho va haver de provar un segon cop, amb un guant de goma que sa mare feia servir per a netejar la banyera. La segona avinentesa sempre ultra, en aqueixos pruents, delicats, tràfecs, sempre hi és de massa. Sa germana novament envernissada de merda, els pares de bell nou bojament esborronats... Mestre Micky fou bandejat... Li defengueren de mai més tornar a emprar el canfelip... Ara havia de reprendre les antigues mesures... cagant a l’orinal i buidant-lo d’estranquis finestra avall... o ja metre atrevidament el cul en finestra (ah, dolç costum enyorat!), i au; les garrotades que li anaven caient per part dels de casa i els veïns, rai; la fama que adquiria, de brut i d’ofenós, considerablement augmentant.

Tant se val, la qüestió que, a pleret, rebent a tort i a dret sense que allò fes altre que anar-lo escarransint més i més, no pas adreçant-lo molla ni gens, ell rai, tossut, anant fent... I, doncs, mestre Micky es féu diguem-ne gran; abans dels setze anys començà de treballar d’electricista, no pas a la vila d’on venia, a la del costat – Cœur d’Alène – on els babaus qui hi vivien encara no en sabien re. Hi residia en una dispesa. Un altre dels residents de la dispesa era casat amb una dona força cassigall, molt vestida a la moda, i molt fineta també, fent sempre fanàticament cas dels neguits indumentaris més “moderns”; romania, aquesta model de fira, el dia sencer a la dispesa, xerrant i xafardejant, i cosint amb la patrona i amb alguna altra vídua o padrina – era bona cosidora i feia dinerets arreglant vestits d’algunes clientes entre les veïnes. Mestre Micky sovint l’espiava per un foradet – de fet, més que no pas d’enlloc, de darrere la porta ajustadeta de la seua cambra amb el llum apagat. Pel fet que, cosint asseguda, la dona, de vegades s’eixarranqués, o de cops fins una mica allunyada, davant un mirall, s’emprovés qualque peça, tot plegat a mestre Merda al magí li’n nasqueren idees caldes i punxents. Un dia, tornant de la feina, pujant les escales, amb la cosidora venint del magatzem de queviures amb la bossa plena, ara davant seu, abaixà ell el cap tot estossegant, com si li volgués guipar cuixes amunt, alhora satisfet (i somrient intencionadament) que ella se n’adonés. La dona el reptà – Pocavergonya, ja li ho diré al meu home! De fet, la cosidora ja ho va dir tot entrant a la dispesera, i les dues dones es foteren un panxot de riure davant mestre Merda mateix.

Al cap d’una setmana de l’irrisori incident, mestre Merda (qui es va fer el malalt tres o quatre dies i romangué doncs dins la casa covant la seua “malaltia”) sabia a quines hores aproximadament la dona qui l’havia humiliat anava a cagar. El darrer dia de la seua malaltia, ell va anar al canfelip deu minuts o menys abans no li toqués si fa no fa a la dona d’anar-hi. A la tassa hi va endinsar la sabonera, la conquilla que servava el sabó del rentamans. Quan la dona anà a cagar, allò que s’havia escunçat feia anys amb la germana de mestre Micky, s’escunçà doncs de bell nou. La tassa embossada, la merda sobreeixint, els esgarips esglaiats de la pobra dona. Com se’n reia ara ell, amb aquella excel·lent revenja seua, dins la foscor rere la porta del seu pudent recambró!

Després s’hi avicià. Mestre Micky Merda hi tornava i hi tornava, i cremava així vila rere vila, com he dit. Ara, cada vegada, de dispesa en dispesa, passant davant la senyora o senyoreta més esvelta i elegant de la dispesa, la dona qui, pretensiosa i ultratjant, mai no li voldria permetre la floreta o la insinuació més petita sense alhora viltindre’l i tractar-lo de brut, i de naquis i d’impotent, la dona doncs qui ell vol avergonyir davant tothom... doncs quina casualitat, tu!... Qualque decoració de la paret – sempre “accidentalment”, és clar! – hi cau... O és el raspall d’escurar la merda rebeca qui roman enganxada a la tassa que avui s’escau, per qualque estranya misteriosa voluntat pròpia, que ei, es desprèn o es descargola del bastonet qui el serva i, al forat d’endur-se la brutícia, “malauradament” i “inadvertidament” durament s’hi encasta, mortífer... O l’esponja del bany... O una tovalloleta de fregar el cony... uns bolquers... unes boles de plàstics i paperots de la paperera mateixa del canfelip... roba bruta... Ell rai, sempre trobant quelcom o altre per a embotir-hi, i atapeir-hi i afetgegar-hi... Mitges penjades, bragues, mocadors... Sempre embossant la tassa amb tota mena d’objecte adient, i amb allò avergonyint a mort doncs les senyoretes i senyores qui, en acabat del seu fatídic pas i desastrosa ocupació, també vénen a cagar-hi... Sempre el mateix penós panorama catastròfic... Bromeres repulsives rai, i els crits molt estridents de fàstic i de por... I, d’ell, les amagades molt garneues rialles.

Fins que es repeteix i el foten fora. I ell rai, d’electricista a una altra banda... I si ha “fetes” sis o set dispeses a una vila, doncs som-hi, ell i la seua barça de les eines cap a una altra vila, això rai, se sap llogar a mant indret...

A casa nostra hi enxampà la nostra mestressa mateixa... La mestressa de la nostra dispesa d’estudiants era jove, bonica i cardadora – una beutat amorosa. Si va acceptar mestre Micky Merda era perquè va aparèixer una nit de vent i neu i, compadida, li va dir que (beta merdós, homenet de no gaire categoria) podria clapar-hi aquella nit i prou – tret que mestre Micky va caure encara “malalt” i l’endemà la mestressa (qui té un cor monumental) no el va voler ostar; al carrer hi fotia un fred!

I mestre Micky miquetes, mestre Merda merdetes, sempre ha estat bon pagador, això també; per poc que mai guanyi, atès que cap “vici” no té, doncs... – (home, cap vici tret el d’embossar cagadores). La qüestió que no trobes raó d’expulsar-lo fins que te n’adones que té tendència a repetir la proesa... de perdre-hi, dins el fred seient del canfelip, quelcom o altre que l’embossarà.

Quan, fent unes quantes de trucades, ens vam assabentar que aquell podrit carallet tenia aquella manera maniàtica d’humiliar femelles, li volíem fotre un tacó d’escarment. Vàrem publicar el seu nom i els seus crims per la xarxa, i diguérem per correu electrònic a tantes de dispeses com vam trobar que ens avisessin si mai hi feia cap aquella mala peça.

Mal fet, car ell mateix devia veure el seu nom anunciat arreu, i se’l devia doncs canviar... Ara vés-li amb un flabiol escardalenc darrere... Potser ha passat a l’acte al Canadà, o a Sudamèrica, o, qui sap, car deu ésser bon electricista i feina no li’n manca enlloc.

És a Europa ara? Vigileu tots els qui viviu en dispesa... Mestre Micky Merda us obturarà el canfelip... juga-t’hi el que vulguis... segur! I llavors ai, alguna bellíssima boníssima escalfadoríssima dona, rebre rai; traumàtic i tot, no gens catàrtic ni pensaments. Salvem-les, salvem-les, si us plau!


(...)


[Master Micky Merda, repeat offender – or revenges of a shitty beta His first victim had to be his own too abrasive big sister – the yellow rubber ducky getting into the toiletbowl somehow... and the evil crazy sister shitted all over... hey, and how had he relished the beautiful result... so much so that he had to do it soon after... bad idea, though... only eight years old, and already banned from the bathroom... now he had only the chamberpot... and the window... (but ah also the sweet classic nostalgic image of the ass out the window!)

He never learned... he had to try it again, always... and in each occasion... the second time he did try it, indefectively proved to be twice too many... Soon he was out altogether... Nowadays not a flophouse from Chicago to Cleveland to Cincinnati... to you name it... would now take him... He had burned down many cities then, before he came to ours... and did it to us, his dastardly act. So, pay heed everyone concerned to what we are saying, ok...? His method follows straightforth.

A handy worker, a handyman with the meek mien to get easily hired here and there, he’d go from flophouse to flophouse and, sooner or later, once he had roughly reckoned whatever happened to be the regular times... for the regular ladies... to “go”... then, during one eagerly awaited, very inspired day, all of a sudden... with the hour of truth calling to “nature” one of the... let’s say one of the most sassy and arrogant (or flirtatious, but never with him) of the lady residents... and the beaut rushing to the john for her secret tryst with the sensitive product of her bowels... for she needed indeed to “go” big... Lo! he’d just happened to have been there first... and (always “accidentally”, mind you!), every time something solid would “inadvertently” have flown off its handle, as it were, and, with a purpose, that solid thing then would’ve dropped inside the toiletbowl... A decorative shell from the wall... Or was it the self-willed brush itself that would have gotten unstuck from the toiletbrush stick and...? Or say maybe already that a big piece of soap had “fatally” flown in... And what about some panties now in a bunch, erstwhile last seen drying over the tub...? Whatever. No mistake, though; all said and done, something or other would always have gotten pushed hard into the hole... And then, after the lady had consummated her private somewhat dirty exploit, and so afterward she had coyly flushed... in order surely to as quietly as allowed bury her odorous criminous sin into the unsuspected elsewhere of watery oblivion... Alas, the ominous rumble, the looming stercoraceous cataclysm, and finally the pouring... the outpouring of unending shit, and the dismaying uncoiling of the exploding serpentine turds... And with it she got flushed herself indeed, and how, and worse... the burning pall of red-hot shame descending all over her... not unlike the very ordure that in the hysterical meantime, overflown, was varnishing her feet, and legs...

The ordure, the ordure... the foamy sticky crap would flow over the toiletbowl... and the screaming guilty lady... what...? A horrified mess, a panic-stricken, despairing gorgon... you bet! And the flophouse stinking much worse than ever yet... and the foul waters seeping through, and filling up the floors... and falling on the stories below... The universal commotion, all told!

Master Micky Merda is now a marked man... Watch out all you flophouse managers... If anyone – for surely by now, with such hungry fame biting his heels, he must have changed his name – ... if anyone at all ever accomplishes such prowesses in your hallowed abodes... please don’t let him apologetically flee... don’t give him the boot either... no... hold onto the fucking beastly bastard for us... for we owe him one... a big one!]



~0~0~



Els quecs — llur poderosa atracció sexual


He despès el jorn sencer a l’oficina de correus a rembre-hi uns certificats adreçats a la dona i que el carter no ha pogut o volgut jaquir a la bústia de ca nostra. La claror del matí i llavors la del migdia i la de la vesprada s’han anat pansint, pansint. Els buròcrates rere el taulell anaven tornant-se, i jo restant enrere, inatès per molt que de tant en tant, humilment (és a dir, com cal, o és pitjor, car llavors se t’emprenyen i, rancuniosos, el paquetet ja l’has vist), hi insistís. M’he avesat a la sala d’espera (tot plegat, en el seu ambient alhora ensopit i neguitós, i també en el seu aspecte físic de bancs arrambats a les dues parets, una davant la porta i l’altra davant el taulell, molt semblant a la sala d’espera d’un hospital no gaire boiant). Sense que cap dels buròcrates nou-arribats em poguessin tampoc resoldre els taps que obstaculitzaven el lliurament dels misteriosos patracols oficials de la dona, per a mi el busil·lis raïa en com esmerçar l’estona.

Llavors m’he entretingut tractant d’arreglar una finestra alta que tancava malament. Després, qualcuns dels qui s’esperaven com jo, tret que havent fet cap més tardet, ja em prenien per qualque tipus d’operari llogat — un altre ergastre no gaire viu fent tanmateix el viu i la viu-viu pagat per l’erari.

Tot i que m’hi he esmerçat de valent i hi he parat tant de compte com he pogut, al capdavall no hi he reeixit gens i ho he hagut de jaquir estar. He davallat arrupidet de la tauleta on m’havia enfilat per a atènyer el forat malclòs, i he abaixats els ulls, tot penedit, mentre damunt meu la finestra ha romasa espatllada — de fet, ara, mercès als meus esforços, una mica pitjor i tot que no abans.

Aleshores, a pleret, ha arribada l’hora on l’oficina deia prou. Algú de rere el taulell ha dit: Ladies and gentlemen... pleguem; tornaran demà, si els plau. I han començat d’apagar els llums.

He fet cap a casa que el vespre ja feia estona que havia estat encetat. Tantost he oberta la porta la dona m’ha fet sàpiguer que sopàvem fora i que m’afanyés.

En acabat, sopàvem doncs a cals seus amics i hi havia a taula un vell d’uns noranta o cent anys qui, quequejant, explicava matèries filosòfiques pregones rai.

Enllestits, dient que quines hores de la nit, quan la gent més decent ja s’era colgada l’estona que devia fúmer, en acabat doncs d’acomiadar-nos dels gentils amfitrions i tot allò, i ja érem dins el cotxe i la dona, abans d’engegar i posar-se a menar (sempre mena ella, és clar, car és qui en sap) ara em diu: Toca’m el cony — i se m’eixarrancava adientment perquè pogués ficar-hi els dits... i renoi els mocs! Els mocs del cony li rajaven fins a mitja cuixa.

—Perdoneu, deessa; no n’endevín pas la causa; cap dels convidats a l’àpat no semblaven gaire mascles. Pus tost matussers burgesos d’irritant conversa, com de costum.

—Carallot, no sabràs mai què engresca de debò les dones. A mi, els quecs, no sé ben bé què deuen tindre, que sempre em mullen el cony una barbaritat, sempre més que no els altres, per ben plantats i masclots que siguin. I si el mascle és quec, llavors ideal, és clar.

I ara ha engegat i som de tornada cap a casa, i em va contant coses escaients a l’afer. Diu que qui sap. Que potser fos que una de les possibles causes que els quecs tant me l’encenguin, pobrissona... ragués també en el fet que la quequesa mateixa (la quequesa en els mascles, és clar), li produeix, pel fet de l’insistent catric-catrac mateix del verb incomplet, al seu ímpetu lúbric de dona molt calda, diguéssim, la imatge de l’acte sexual mateix, i aquest degudament perllongat, allargat fins a cada orgasme repetit del mot finalment i triomfalment ensopegat.

Entre les coses que em diu llavors sobresurt la prop-següent, em sembla. Em diu que quan tenia uns sis o set anys — i ja cardava aitan sovint com podia, i açò amb minyons molt més grans — de dotze i tretze anys i tot, i de quinze i de setze — es veu que un jorn cap al tard, eixint a deshora de la masia, anant segurament a trobar-se amb algun marrec a la borda de l’hort — tot d’una, l’esglai! Car, traient el nas d’una cantonada, un home bestial, qui s’esqueia de treballar al mas de temporer, per a collir-hi cireres (o arrencar-hi cebes, o a veremar, qui sap), au, que me la va enxampar i, d’una revolada, se l’endugué a sopols, com una ploma, rere el corral i, damunt el femer mateix, llavors la va violar ferotgement.

Ara, aquell energumen, com dic, era molt fort i despietat, i s’escau així mateix que mentre se la cardava li anava dient tota mena de grolleries molt crues i insultants, i no cal dir d’allò més eròtiques, impúdiques, ontoses, valents — la tractava de puteta i pitjor, i li allevava xacres rai, com ara que li agradés palesament massa de cardar, i la blasmava per tindre un cul ja més burxat que el trau de la comuna mateix, i, en fi, no s’estalviava pas d’adreçar-li, bleixant i panteixant feixugament, pler d’altres obscenitats i brutícies semblants. Tret que tot allò, alhora que l’home satànic me la manxava com un desesperat, li ho anava dient amb un quequeig que, degut a l’excitació de l’instant, esdevenia més i més estireganyat i estrident. Car hò i tant, l’homenot salvatge era quec — i era potser el fet mateix d’ésser-ho que l’havia empès a fer-se, amb els anys, tan poderós i musculat, monstruós. I pel mateix cantó era plausible que fos aqueixa la raó per què, a còpia de rancúnia contra tothom, alhora hagués esdevingut tan rude i agressiu, i cruel.

Tot en tot, amb aquell home tan dur i gegantí, la xiqueta va comprendre que cardar, cardar, podia ésser molt més (i molt millor, no cal dir, em diu ara la dona) que fins llavors no s’havia pensat. Tant se val, la qüestió, tot plegat, que l’acció espectacular del quec tan decidit, i el fet mateix que quequegés, es veu que romangueren cremats indeleblement al sistema límbic de la meua dona. Trobava efectivament que el fet de quequejar — el ca-ca-ca-ca-cà sincopat del quec — figurava simultàniament l’acte sexual ideal — tot aquell manxeig sobtat i insistent, ardit i violent — i així els estigmes del delit se li oscaren càusticament a la part del magí més llefiscosa, lasciva, animada i amorosa.

Jo deia que sí, que sí, mentre conduíem de nit a casa — sempre dic que sí a la dona — i encara més falaguerament i enganxifosa quan s’embala a dir-me intimitats, és clar.

—En acabat de rebre repetidament la copiosa semença d’aquell homenot fet i dret, i com cal, i masclot, aquell home de debò, qui, un pic servit, ell rai, em va fotre un mastegot d’advertència (i l’endemà, l’ull de vellut, dient-los que havia ensopegat anant a cagar fora), abans no m’afegís, amb un empentota, de fems al femer, jo xiroia d’allò pus, convençuda que aqueix cop n’havia esdevinguda degudament prenys. Que triomfal em sentia! Em guaitava aquells dies mos pares com a dos desgraciats fracassats, cansats, envellits, nyicris, sobretot comparats amb el magnífic exemplar qui fóra ben aviat el pare de la meua excepcional criatura — i, ni cal dir, em guaitava els cardaires d’abans com a miquetes i merdetes, i faldilletes, incapaços de fotre’m fills sensacionals com els qui ell em devia haver fets.

—Admirable, deessa!

—Tret que... les setmanes (dues, tres, quatre...) s’escolaven, i què. La panxa no em creixia molla! Llavors vaig començar de renegar, de flastomar, de cagar-me a tort i a dret en tots els déus... car aleshores, infantiloide com era, no gens avesada a la ciència, encara creia en déus i diables... doncs açò... em cagava en tots els déus més o menys escaients, culpables... el de la gestació, el de la concepció, la generació, què ho sé! Tots els déus implicats... perquè els malparits no havien volgut beneir-me amb el fruit tan desitjat (i com m’ho faria després? Amb l’home, aquell monstre únic i meravellós, qui l’endemà pots pensar! Havia desaparegut del mas, saps?).

—I tant; per dissort, ai llas.

—Doncs bé; fos pel que fos, per qualque efecte mental o místic, vés a sàpiguer, tu! Aquella nit claferta de trons i de llamps on omplia encara més estentòriament, enmig l’era, exposada als maleïts elements, omplia, dic, de penjaments i de renecs com més anàvem més agressius, més sacrílegs, més apujats de to, boigs, desfermats, els merdosos déus qui tant m’havien fotuda la puta guitza no volent-me donar el fill del meu molt immens heroi, doncs... ep! Tot d’una, d’espetec, nyec! Vés a sàpiguer ara per quin càstig si fa no fot diví, o pus tost per quin mecanisme psíquic molt estranyet, de cop i volta, com dic, som-hi, se’m baden les portalades del cony i ploc-ploc-ploc... ploc! Que ponc i ponc... i ponc... i ponc! Allí mateix vaig parir quatre petits dimoniets!

—Òspima, vós!

—Sé que eren dimonis perquè portaven banyetes als caparrons, banyetes vermelles, roents; i llurs potetes eren de cabra, i les cuetes bifurcades, i amb sengles plomalls tots esborifats al bec...

—Açò és codonys l’estrany! I què en vàreu fer...?

—Tu què hauries fet? Quin desastre, tu, quina espifiada, i quin desencant! Els prenc tots plegats — i cremaven! — i els duc, sota els llamps i els trons, fins a la soll; i els hi llenç, amunt va, tanca enllà, avall. I es deixondeixen, i que contents! Vull dir la truja, i els bacons i els garrins, i apa, som-hi, ells rai, ganuts, dentegades amunt i avall... i, mig cuits i tot, se’ls cruspien tanmateix en un tres i no res.

—Quatre dimoniets, eh?

—Quatre, quatre; quatre ensems!

—Tots de cop, oi?

—I que cremaven i tot, sota la claror i la roentor dels llamps.

—Açò sí que fou doncs estranys, deessa. I tant. Ara, el que, si em permeteu, no trob gens estrany és açò altre dels quecs, veieu? Que us facin rajar tant el cony. Natural, oi? Quan hom hi pensa... llur staccato és d’allò més sexy! Ver!

—No pas...?

—I ta-ta-ta-tà... ta-tant!

—(...)

—Ai perdó! Prou sé que fer el ruc no em servirà de re! Al contrari!

—Abans d’anar-te’n a clapar netejaràs la cuina i les sales de bany, que abans que tornessis de correus hi havíem tinguda una certa... activitat; i deuen fer força oi. I au, que caic de son.

—Sí, deessa; bona nit; mercès...

—I prendràs esment que totes les finestres tanquin, ca?

—I ta... ta... Vull dir, bona nit!

Se n’anava badallant a matar l’araig després d’un altre jorn molt ocupat, i, ambtant, jo, alat, m’enfugia per una de les finestres de mal tancar. O ho somiava.

Fotent el camp cap al camp a cagar-hi alleradament i, amb la cistelleta del llacet rosa i blau al braç, alhora trobar-hi pler de salutífer nodriment. Nyam-nyam!

Tret que dec dormir, somrient, home feliç (felicitats!) qui só, tot sol al racó, en acabat de la feina ben feta, satisfet. Al vèrtex nemorós del tòrax, el limbe fosforescent al regle de mon carall trempadet mesurant avui vint centímetres o més; i al vòrtex sens fi del meu meliquet, que va burxant-hi com cercapous salivós el polsegós flairós cinabri; mentre a la gola, el vodka pectinat, acrobàtic, m’hi rellisca com lleterada dels vers homes, de qui l’activitat potser havia tinguda lloc als indrets que suara aitan nets, pobret de mi, no netejava.

Ah, fantasies delitoses del son! Que lluny som, benaurats, dels tètrics sopars de condemnat a mort per a la matinada!



~0~0~



Nictolúcides aigües qui no mullen



Meravellat, els deia guaiteu, guaiteu!

I ells feien que no, que no veien re.

I llavors hi queia,
car... havia oblidat que
només el qui el somia hi veu,
dins l’eixarm de les pregones aigües
resplendents
del somni.



~0~0~



Colom al cel



Colom d’iridescent pèl moixí,
aquest matí em tocava morir,
mes sabia que venia al vespre la pluja,
i, amb el Sol colgant, l’arc de sant Martí —

arc de sant Martí on fa bo de morir.

Nós qui emblemàtics duïm,
del coll, el pèl moixí tornassolat,
coloms, tudons, xixelles,
on tornaríem... sinó al Sol
pel mateix camí de l’arc de sant Martí?

En hiperbòlics vols acolorits,
lluny dels estocàstics titelles
i de llurs fats espantalls,
per l’arc del plugim,
pont cap al Sol qui mai no es pon,
ultrant els límits,
reabsorbits per les avials badielles,
al tan gruat somni adolorit
de l’inflamat corquim
de l’oceà angoixat del cel ascendim;
pel pont fugaç, ventís,
en sublimat irisat plugim transcendim.

De la gastronòmica veça a la bessa astronòmica
que, per l’arbre del Sol,
ens duu a la rel de l’esclat,
on la gamma cromàtica, desclosa, es resol.

Closos de bell nou en magrana o ou,
volves o volàtils esferes sense becs ni arpelles,
dins la llet del Sol al xup-xup bombolletes,
en esclatades colors prou tost ens espargim
en el somni d’ésser, en fi, fi bocí d’allò més fi:
miratge enjòlit o arc de sant Martí.



~0~0~



Aristarc Verdura, mort i resolt (38)


Aqueixa és l’altívola casa on em plau, beatífic, de romandre-hi... fins a la fi del somni; fent-hi vida camperola, pausada... i bonhomiosa, i semi-solitària. És dalt el turó aspriu i s’hi veu, quan surts per la porta de baix, l’estesa excelsa de valls verdes i muntanyes llunyes. I a l’esquerra, damunt un altre turó, hi ha el poblet, i rere el poblet, retallat al capdamunt de la carena, l’imposant castell. I a la dreta, damunt un tercer turó de vessants suaus, hi ha el campament d’estiu amb tot aquell bé de déu de jovent... i llurs tendes i envelats i llurs innombrables inventades banderes tacades amb tota mena de joioses colors... Ah, que és bonic pels matins veure-hi eixir en delitosos eixams tantes de minyonetes de cuixes llarguetes qui se’n van a banyar al Noguereta, o al Turbó, o al Francolí o al Flamissell... encara no he decidit com es dirà el riuet. Cada dia, esmorzat, davallaré de casa meva... passejaré sense empudegar ningú pel “meu” paisatge gairebé desert... hi faré una miqueta de pastor... em beuré una cerveseta esguardant el ramat qui sesteja i els moixons qui hi vénen gentilment a esplugar-los... mastegaré pa corretjós i formatge sec... i empaitaré amb la gaiata qualque salvatgina... i herboritzaré... i em banyaré els peus a un revolt de la riera... i xiularé amb les canyes... i caçaré qualque bolet...

Un soroll de quelcom que em queia molt a prop em va despertar. Vaig guaitar girientorn. Cambra totalment nua, estreta, escarransida, aïllada. Silenci absolut. A cap de les altres cel·les abandonades no hi viu ni una rata (què hi menjaria? si hi hagués cap crosteta perduda l’hauria trobada abans jo). Què pot haver-hi doncs caigut? Clapava a terra, vestit. Aquestes són totes les meves possessions: les sabates, els pantalons, la camisa, la jaqueta. Tot això ho duc posat. Cap de les quatres coses (i cap parrac o descosit que se’n desprengués tampoc no faria cap espetec com el que he sentit) no ha poguda pas haver caigut. Car no he caigut pas, jo, qui les portava; era jagut a terra com en sóc ara. Tret que hagués levitat mentre clapava... i el batzac de l’eixoriviment al món del... no-somni fos el soroll que sentia de quelcom que queia, sec. Què més tinc? L’espelma, la capseta de llumins. Un llapis a la butxaca. Aquest paperot on escric això. Un mocador força llord. Un carnet d’identificació. La foto d’un gat. Un bastonet dolç. Res no ha caigut, tot era a les butxaques...

I llavors hi caic. Enmig de la nit, en el silenci absolut, m’ha caiguda pels voltants l’ànima de n’Aristarc. Pobre xicot, s’ha degut haver mort en aquest instant mateix. “Bona nit, Aristarc; bon repòs! Demà dematí aniré a l’hospital.”

I no vull pensar-hi més. Ja veurem demà què faig. Buf la flameta de l’espelma i torn a jóc. Tret que adormir-me de nou em costa. Em neguiteja quelcom. El meu amic Aristarc Verdura, el visitava ahir a l’hospital dels indigents...


(...)


—D’indigent a indigent (em diu), què fa la gent quan es mor?

—Doncs (li dic) posen llurs papers en ordre, llurs negocis en regla, dicten llurs disposicions... Fan un testament, nomenen un marmessor qui els meni a bon port els darrers desigs llurs...

—Això farem (em diu). Tot el que tinc t’ho deixaré a tu.

—Tens gaires milions amagats? (jo, fent xanxa).

—Tinc els pantalons, les sabates, el llapis, el mocador... Tot això ho hauràs de cremar... Qui sap els polls, i potser els microbis d’aquesta infecció que se m’enduu al clot... I, parlant de clot...! Hi ha la qüestió del cos. D’això sí que caldrà que te n’ocupis (em diu, una mica esverat, panteixant una mica més feixugament).

—Què vols que en faci?

—Havia pensat en cremar-lo. És més net, no creus?

—I la pol·lució? Diuen que afegir fum a l’ambient, no hi ha res pitjor per a perjudicar la terra. I ja sé que, com a mi, t’agrada molt la natura, els ocellets, els bolets, les herbes, les ovelles, les jovençanes qui es banyen als rierols i als estanys...

—Tens raó! Què doncs recomanes?

—Diuen que el més amic de la terra és que et colguin en terreny pobre. Així engreixes la terra, vull dir, em comprens, la fas una miqueta més agrera i feraç.

—I la pudor? I el fàstic?

—Ja veig que no et fa gaire gràcia. Saps allò dels... com se’n diuen... em sembla que se’n diuen zoroastrians... Són tan rucs com els cretins, però potser una mica menys... No sé per què ho fan, em sembla que per la famosa bestiesa de la “resurrecció de les carns”... en tot cas... posen el cadàver al terrat, que hi baixin els ocells a menjar-se’l, i quan el tenen ben rostat, no sé què en fan amb els ossos, potser els posen en lloc adient que es petrifiquin si fa no fa... La qüestió que quan li toqui a la carn de ressuscitar ja sigui enlaire on se l’han enduta els ocells, i es pugui doncs afegir al ossos tots nets... És clar, tot això suposant que els ocells no l’han abans convertida en merda... I en tot cas, com tu dius, és més net que no deixar que es podreixi sebollida i pudint qui-sap-lo...

—I les cagadetes d’ocells també femen el terreny...

—Tretes les que ens cauen al cap.

—És un bon sistema, tanmateix.

—T’hi apuntes, doncs?

—Si no hi ha res més...?

—Home, pots oferir el cos als carnissers de la ciència... Potser aprofitaran alguns dels teus òrgans per a perllongar una miqueta més la vida d’un altre desgraciat... O potser només hi faran experiments...

—Ah, això m’esgarrifa, els malparits!

—Si vols aniré ara sortint a la biblioteca, i passaré demà a dir-te quines més bones solucions hi ha als llibres...

—D’acord, i perdona per la feina que t’estic donant.

—Res, home; què altre vols que faci?


(...)


Així vàrem quedar. En no res. I tenia tota la raó, el pressentiment nocturn realitzat; n’Aristarc mort si fa no fa al mateix instant on la seva ànima empedreïdeta em queia al costat i m’espatllava el somni i la tranquil·litat. Car de bon matí sóc a l’hospital, i m’ho asseguren. Ja em coneixen, ja els havia mostrat ahir el paperet signat per n’Aristarc Verdura dient que ell em declarava el seu marmessor... I ara, al taulell, em diuen que efectivament s’havia mort durant la nit... segurament (mes com no tinc rellotge no hi puc ficar la mà al foc)... segurament a l’hora mateixa on, com dic, me’l sentia esbaldregar-se’m a la vora. Em diuen que el tenen a la nevera del soterrani. Que me’l puc endur quan vulgui.

I així és com em carreguen el mort del meu amic Aristarc. Què en faré ara? No teníem res decidit. Tot poder és patològic. Tantost tens gaire poder, les tendències se’t torcen cap al cantó repel·lent. Només els indigents som gent sana. Tant se val. Mes ara què? Infectat amb aquest nou organisme, el cos de n’Aristarc, amb el qual puc fer allò que collons em roti, em crec superior. Com eradicaré tal xacra del meu caràcter; en altres mots, com me’n desempallegaré, del mort i doncs de les meves ínfules de superioritat que em fan agressiu i criminal, feixista i datpelcul.

Anem junts als canfelips públics, jo i ell (ell, mon enorme farcell), i ens fiquem en una de les cagadores. Ni ell ni jo no reeixim de cagar. Mai no hem pogut en públic. Una vegada, fins i tot, quan encara era jovenot i mig presentable, em detingueren i m’encofurnaren a la cangrí, només per haver fet veure que em cagava (i només hi era per a veure cuixa...). La cosa anà així... Vagarejant, m’ensopeguí amb els començaments de les classes en una escola per a pobres. Hi havien moltes motes de xiquetes — partenòfil, en sóc d’allò més llépol (de les xiquetes, no pas de les motes). Me n’adoní que els llocs de fer-hi caca i pipí eren dalt una plataforma a la qual s’arribava per unes escales de fusta totes desballestades. Com les cagadores mateixes eren fetes de fusta, i la fusta era tota foradada, m’havia dit que, si hi pujava, hi veuria molts de petits conyets (són els que més patxoca trob que foten). I per ço feia veure que em calia anar-hi de totes totes. La dona qui vigila (una vella esquerpa, vestida amb cassigalls), com em veu tan desesperat, em permet d’entrar en un dels dos canfelips improvisats. Per dissort, aquell canfelip només tenia porta a la façana. Part darrere era tot descobert. I al mateix replà hi havia una botigueta on una marmanyera dispensava pastanagues, naps, i nespres i codonys. Les clientes xerraven molt. Però tot d’una totes tres o quatre han aturat de garlar. Ara tothom em sotjava, tothom em tenia fix a l’ull, em fitava, cadascuna de les donotes prenent alhora un posat molt poixèvol, de jutge de censura. I jo fent palesament forces, tantes com puc; i el resultat... res de res. És clar, no podia, amb la presència de tota aquella gent. I tampoc no podia espiar les minyonetes del costat. Així que quin altre paperet! Llavors algú ha sortit a avisar el guàrdia de tres o quatre cantonades lluny. Ha arribat amb l’arma fora d’estoig i tot. Tafoi, quin record més lleig!

Aquest canfelip, rai; és dels tancats. I ara que hi som sols, desembolicava el paquetot una mica. Aristarc, com t’has tornat? Tot ple de cuquets se’t belluguen, letàrgics rai, i grassonets, i irriten l’ambient; quines afliccions terribles no causaran en l’aire que respirem? Cròniques deficiències respiratòries segurament.

I a poc a poc, tant guaitar-me’ls, per comptes de profilàcticament o teràpicament, o com se’n digui, fer-hi quelcom, el que faig és, mímic rai, acabar fent la mateixa cara que els cuquets no fan. Anava i tot a fer-hi un mos, dalt, al muscle del pobre Aristarc, quan algú del costat és plany de la pudor.

És merda el que caguem, company! (que esgarip). Mes ja sé que no és prou. Que dels canfelips públics i tot és hora d’emigrar.

I tinc gana i no puc anar tant carregat fins als menjadors per als pobres, i no crec pas tampoc que, un pic arribat, m’hi deixarien entrar amb la mòmia pudent.

—Què faré, què faré?

I si l’encolomava al mateix clot, aprofitant qualque altre funeral que tingués lloc al cementiri més proper? Bona idea...? No se n’adonaran si jaquia relliscar el paquetet mig embalsamat i en tot cas ben abrigat d’en Verdura mentre hi aboquen la terra? Ep, com qui no hi és, tot passant passant, esmunyim-l’hi d’estranquis, i continuéssim envant, xiulant respectuosament, atesa si fa no fa la cerimònia.

O què me’n dius d’un nínxol a mig tapiar? Si els distrec dient-los Guaitin, guaitin, un pitecantrop hermafrodita, força higiènic tanmateix, tret, pobrissó, que amb les hemorràgies dels hemorroides concomitants a l’ofici...? Cavà que per tal d’escatir-ne les innovacions anatòmiques, la maxil·la esfenoide i l’apòfisi xifoide, diguem-ne, i llavors, què ho sé, els estranys músculs i venes i ossos exhibits, els còndils, els tendrums, i, ni cal dir, sobretot, parlant d’elàstics tendrums, els múltiples esfínters a la carranxa, cavà, dic, que perdrien l’equilibri i tot, bo i torcent el coll dalt la bastida per a ullar-ho tot millor, vull dir, els paletes qui tancaven el forat...?

Suava suara, tan carregat, camí del cementiri, i, llavors pitjor, car tot d’una s’ha girat un vent pluig. I, al rabeig de la llorda mortalla, avançava a tentines, com a l’agre del repapieig — dos indigents ja sense titola qui, patint patint, s’estintolen, patim-patam, cap al darrer mèdol, o born, de llur bord trajecte que ara se’ls esvaeix com la visió; dos vells oldans qui, mig morts, a les últimes, es porten ells mateixos, corcada crossa cascú de l’altre, a l’indret adient per a fer-s’hi ja colgar. La societat ens hauria d’homenatjar pel servei que li fem — inservibles, ens ostem del mig, com els millor educats. Per comptes de què, ningú no en fot gens de cas; a part que temen la tempesta, i per ço els caminants no caminen, corren; i els vehicles són gargots esventats.

Ara el vent és ferotge. Volen arreu pàmpols, teules, tomàquets, cadires, escultures, finestrons. Em pensava que hi hauria més familiaritat en temps de crisi — gens de modèstia entre la gent, és clar, amb les faldilles enlaire, mes, si més no, més ajut mutu. Doncs no. L’únic qui carrega el mort, encara sóc jo. Ara que, també, em fa de contrapès, de com se’n diu, de llast. I em mantinc a lloc, no pas gens mogut, tot i que bufa i rebufa l’huracà.

Si el jaquia anar, pobre Aristarc? On aniria a petar? Segurament a la taula d’un cirurgià afeccionat. L’en dissequen el cadàver, li’n cerquen els procariotes i d’altres ninots i pòlips, i hi il·luminen les cavitats, i diuen eureka sovint, com si es piquessin els dits en arestes, o els pruïssin fiblades de cnidoblasts. I així anar fent. S’escola la procel·losa, tètrica, nit. I quan l’han pràcticament obliterat, bocinets per ací, bocinets per allà, au. El miracle es resol al forn...

No sé per què me l’esm rostit, servit en plàtera amb taronges i cebes, catiu Aristarc!

Car queia en records... Remembrant sentors d’infantesa, em tornava tot tendre i dolç part dedins. Al forn, pels volts de nadal, hi còiem (coíem) garrins. Els accents de ma mare em gombolden i bressolen amb el vent. Quan hauré oberts els ulls, me n’adonaré que el cos de n’Aristarc m’ha fugit de les mans. Se n’ha anat amb la sobtada riuada, com d’altres despulles de vaques, gossos, gats, cabres, humans, tots damunt davall, cap a les clavegueres, els rius, l’oceà insadollable, indeturable, inestroncable, inacabable de tots els morts de totjorn – els d’abans, els d’ara, els de després...

Me n’adonava que caminava sol. Només queia ara una plugeta dolça — tot pel carrer era lluent, envernissat... Tot era neteja. Tots els morts d’avui l’aiguat se’ls havia enduts qui sap a quins llimbs atapeïts de voltors i cocodrils.

—Ah, i que bé que s’està sol! I que bé que es camina caminant sol!

Car hi ha res al món més ensopit i depriment i ruïnós que les reunions amb la família, o els passeigs pel parc amb la família? La família, vós! Cascun dels membres, dels lats elements, un altre pes mort! M’hi moria de tedi i de fastig. D’irritació. Ara em venia amb desgrat tot a l’esment. Car el pitjor era quan de cop-descuit queien quatre gotes. Compel·lit inevitablement per la seva mania, mon pare confonia llavors el seu nas per un paraigua — i es delia per obrir-se’l i s’hi escarrassava i s’hi basquejava, i en perdia els collons, i s’hauria espellat allí mateix, s’hauria escorxat de viu en viu, només per a obrir-se el paraigua (que no era sinó el seu nas). I l’únic que el deixondia del seu malson despert era uns quants de trets gitats de ben a prop. Els espetecs el tornaven màgicament a la realitat – la realitat pansida i insofriblement soporosa. Per això tota la família anàvem armats, no fos cas.

Qui no va armat, ja l’ha cagat, dèiem a casa; i és l’única que cosa que mai vaig sentir-hi de mig interessant.

I ara havia aturat de ploure i tot, i tenia les mans enganxifoses, els dits com llimacs. N’Aristarc sencer, inclòs els seu crani òptim, se m’havia anat fonent fonent... abans la tempesta i el torrent i tot no me l’arrabassessin d’empertostemps. Tampoc no l’aniré a cercar enlloc. Qui sap on deu parar ni raure, ni si encara rau enlloc.

A poc a poc, m’he anat tornant novament l’esteta qui bípede i amb pas acurat s’enfila pels solcs polvoritzats dels camins menys fressats. Xop, goteig substància. Em migraré si bad gaire.

Rabent ara, enyorant doncs la casa dels somnis, no m’inhibeixc. Espontani contra la bonior dels borinots alarmats dels serveis d’urgències, m’envol, ocellesc. I el díptic historiat dels oronells m’afina l’olfacte — m’hi ensum el verd fosc i feraç, i, amb el verd pregon, la llibertat del son on la son ombrívola em mena. Casa dels somnis, on hi faig d’aventurer; la casa on hi viu el bandoler Manel, bandoler inactiu. I em somorgoll, tendinós, dins el bosc.

—Tomba’t cap a mi, vols? (em diu, vocatiu, mon company de monòleg).

—Què et pruu?

—No oblides res?

—Res, res! (responc). No pas cap mort!

I, pler d’urc i alambor, he grimpat dalt de tot. Dominant els horitzons, sallant damunt el arbres, relliscant (com llambresca, llefiscosa, serp) per les verdes, atapeïdes, capçanes dels arbres del bosc, la casa albir, la casa altívola, suspesa entre les bromes, o per les bromes, on m’hi rau la glòria d’ésser viu.

Ni sóc mut com la serp, ni el vernís idiopàtic damunt els vidres de les finestres m’enlluernen. M’espols les escates dels anys on fui peix prògnat i portava, fidel, la càrrega d’un cadàver com gegantina rèmora. I ull viu (no pas ja de lluç fregit), i amb megàfon, i amb veu de violí, prenc comiat del malson del viure despert.

I dic, parafrast, com si fa no fa no em tinc...

—A la merda, ictiosi poixèvola; a la merda, cadàvers ambulants remenats en peixera, sangoneres de la foscor qui en l’amfiteatre de les síndromes pandèmiques (molt castigat per la maltempsada) carrinclonament feu veure que viure de menat titella és viure, quan només qui dorm i somia es propel·leix èpic pels al·lusius abissos del ple ésser. Sóc l’àrbitre dels ermosos guarets on les subatòmiques entitats canten i aplaudeixen com aloses als rostolls assolellats els malabarismes i les acrobàcies de l’aventurer autosuficient, sense alçaprem, i de qui l’icosàedre de l’espinada és reialme i flascó on tot es metamorfosa, calidoscòpic, en element de paradís. L’aup de les petjades del rabàs damunt la molsa dibuixa maduixes i saïms; la lluna a les cruïlles desertes, amb lluïssors de cloïsses de vèrtexs nacrats i afrodisíacs als vòrtexs irisats de llurs clovelles, descobreix illes, turons i flums de paisatges infinits closos en bombolles qui esclaten com codonys a la llar, on els cruanys es resolen en eixams, esbarts i poms de papallones, insectes metàl·lics, i ocells o orquídies virolats com les ombrel·les de les donzelles de fusta on hi empelt en un llampec l’esqueix vivent d’una part essencial del meu cos espiritual. Carboncles, i esquers i hams, em conviden amb mormols d’adondat huracà des del bategós racó polsegós on es desen, marrits i ala-tocats, els alenants ormeigs. Vine a la dansa (fan les escardalenques veus). Me’n desentenc. Hi sóc, enmig, i nogensmenys me’n desentenc. Prou m’entenc i ball sol (faig). Tant se val, oi? Car sé que fer i veure fer s’equivalen al cervell. Al cervell tant li és fer com fer veure com veure fer. Amb fer veure que fas sempre n’hi ha prou, si voles prou alt.

—Si voles prou alt, la carcassa et passa incòlume el pont; dellà, t’has tornat fumet irreverent; la predisposició dels voltors es troba compromesa; tot hi és cap per avall, llur quest hemisfèric l’àpex de la irracionalitat; retòrics, histèrics, perpetradors desmantellats, llurs testes toltes, tallades arran, plouen com granotes, de qui les assumpcions es revelaven tortes rai. No fas mai cap tort ni fas mai tort si en diferents estats de nuesa t’enfiles pel dret a tot estrop, hàbil menaire, eriçat i borni, acomplint les feines de l’oceà. Xerris, sémens i esgarips d’esgarrapaires rèptils les sedes estripen. Colles de galifardeus, de gambirots d’imprevisible versemblança, es dilueixen com ombres de sospitosos contemporanis qui, procastinant, demoren llur resurrecció. Ah com sota el garrot s’escridassen les estovades espinades, i com m’he ficat a maurar la pasta del pastís d’ametlla i gluten on galfons i pollegueres ardents, roents, pampalluguejants, es torcen de luxúria. Taüts de creosotatge recent són llaguts on jaguts onegem. Entròpics, el carismàtic espectre de totes les colors de cintetes ens condecora. Cony de bacora qui tresoreja escaròtics, paregòrics, antiescorbútics, d’on en romans (xucla que xucla) tot seduït. Apoptosis en mortalla qui en antifònics epitafis d’obsedida profanitat al canibalisme t’atien. L’oncle Tieta (patum, marraco, papu), de moribund a mort en quatre dies, i llavors doncs l’espitxa i la cobejança als visatges subversius n’aboleix tota dissort de naixença. Coordenades d’hipèrboles escumoses al marbre sota el qual el seu enigma no rau, quiti el fan de mai haver ficat els dits a traus de vidriola o d’altres entrecuixos. Els fetus bavosos dels ximpanzés qui escopinà damunt els motlles i estàtues de les víctimes qui mai no tocà som a l’enterrament. Renunciem a tota disciplina redhibitòria. Ni ens reca ni ens pot recar haver perdut allò que mai no haguérem (fastuosos choregem). Se sent aleshores alhora al xup-xup llunyà el chor imponderable de serafins eunucs i d’altres sopranistes cantant la samfaina amb xanguet que en Verdura fa xauxinar.



~0~0~



Tot és màquina, i tot es maquina en màquina


Et dic que tot és màquina
i que si res rutlla, prou n’és, màquina!

I tu dius màquina? màquina? quina?

I et dic pren-t’ho amb quinina
pren-te’n un glop o ja una màquila
mes tot va amb ressorts de màquina
(i no esperarà pas que no t’ataquin, eh?
els ressorts de màquina)

Capten-te, estreny-te’n la xàquima
mes tot, viu o mort, és màquina

Juga-t’hi faixa, mocador i barretina
mes poc reïxes que els fets no t’estomaquin, eh?

N’acabes amb la butxaca nàquissa
car tot és màquina i ressort de màquina

Els inspectors i llur gavardina...
els insectes i llur resilina...
els vehicles i llur botzina...
els tarongers i llur tarongina...

I, tos amants, fes que s’estaquin, eh?
i ensuma’n la putrescina...
ensuma’n la cadaverina...

Femer d’aflat que vaticina
la propvinent mort de la màquina
que, morta i tot, és màquina, màquina, màquina.



~0~0~